QUI LA TÉ MÉS GROSSA?
Cimera Xina, Rússia, Corea i altres
De petits, en Pep, l’Eduardo i servidora jugàvem a qui pixava més lluny. Ells guanyaven en llargària, jo en profunditat.

A la Xina, l’altre dia van jugar al mateix. Xi Jimping, Kimg Jong-Un i Putin (el petit tsar) van ensenyar les seves vergonyes en públic a fi i efecte de demostrar que ells tenen l’arma més grossa. Narenda Modri el líder de la Índia que per passat colonial no acostuma a jugar, va fer d’àrbitre.

Va ser una jornada magnífica. La meitat dels xinesos van desfilar davant el seu líder per acollonir als altres líders del món mentre els amics russos i coreans feien seves cada peça armamentista que els passava pel davant amb el típic somriure del dictador babau.

Ni la Xina ni els seus nous amics necessiten més guerres. L’únic que volien demostrar amb aquesta reunió era el poder econòmic que tots junts podrien oposar a l’economia occidental però com a bons dictadors només saben mostrar la seva força mitjançant material militar. De la mateixa manera que quan el Reial Madrid vol guanyar una lliga de futbol, posa a desfilar als àrbitres a primera fila, les potencies orientals et posen tres míssils davant la porta abans d’entrar a negociar. No en saben més.

Els serveis d’espionatge internacional encara no han decidit si les noves potències, han aconseguit l’efecte dissuasiu desitjat però no hi cap dubte de que l’exercit xinès en totes les seva branques terrestres, aèries i marítimes, el ridícul sí que el van fer. Veure desfilar aquells ramats d’uniformats resultava tan arcaic com la foto que ens vàrem fer el Pep, l’Eduardo i jo pixant a la carretera.

I una vegada refets de la demostració xinesa, se’ns permeti fer una mica de populisme occidental. Algú va atrevir-se a comptar la quantitat d’armes que van passar pels carrers de Pekín? Algú es va atrevir a valorar-ne el cost? I després de feta l’operació algú va poder descansar pensant en la realitat dels pobles que hi ha darrera els míssils? En quines condicions miserables els tenen els seus líders que bavejaven des de la tribuna? I ja en ple somni, imagineu que els míssils es giren cap a la tribuna principal?





11 DE SETEMBRE
Crònica d’una decadència
Fa uns anys. Onze de setembre. Les vuit del matí. Senyera, barretina, llaços, polseres, el pal de la pancarta col·lectiva, radio connectada... a veure quants som?

Em trobo amb el grup al bar de la cantonada. Poca gent encara i els més pessimistes ja diuen que piquem en ferro fred. Encara no hem acabat d’esmorzar el carrer és un riu de barres vermelles. Els més pessimistes diuen que aquesta vegada sí, que serem lliures.

El grup es troba amb un altre grup i després ens unim a un tercer grup que ja s’havia trobat amb un altre grup. Sols no ens hi trobaran. Costa caminar. Falten tres hores per l’inici de la manifestació però un esbojarrat de comarques llença un primer crit. Tots ens hi afegim. Ja no pararem de cridar fins després de sopar. Catalunya afònica.

Malgrat anar sempre junts, cadascú té la seva anècdota. En especial quan hem vist a la policia acollonida. Les coses que els hi hem dit.

Ball de xifres, un milió, tres-cents mil... Mai pots fiar-te de les notícies castellanes. Tres cents mil, jà!

10 de setembre d’aquest any. Acabo de recordar que demà es festa, de conya, podré dormir fins tard i si fa bo, aniré a la platja amb la Iolanda.
Jo.


MIRA QUE EN FA D’ANYS
Tornada a l’escola
Mira si n’ha passat de temps des que els grecs es van inventar això d’anar a escola, doncs res, cada any és com si comencéssim per primera vegada. Mateixos problemes, mateixes queixes, mateixos nens malcriats per pares i mares malcriadors...

La natalitat baixa, hi ha menys nens escolaritzats i més professors però segueixen faltant mestres. (?)

Els centres escolars s’enduen bona part del pressupost nacional però segueixen les goteres, les calors, les fredors i els mòduls de formigó.

S’ha treballat molt durant l’estiu per decidir el programa però a hores d’ara encara no se sap si els nens podran dur mòbil o Tablet o una tele de menjador.

Els mestres continuen entossudits a tenir un sostre on passar les nits corregint exàmens però la informàtica escolar els segueix obligant a agafar un avió per anar a classe. Els que viuen a Barcelona els envien a Tarragona i als tarragonins els porten cap a Barcelona. Fantàstic. Intel·ligència artificial.

Desgavell assegurat. Vagues assegurades. Representants escolars amb vocabulari de bàsica. Pares reclamant el que sigui.

Sortosament una bona notícia. El Corte Inglés per un euro i escaig, folrarà els llibres de text. Un dels moments de més unió familiar com es folrà un llibre, a fer punyetes.

Sort que ja he acabat primària.





TROBADA ENTRE ELS PRESIDENTS ILLA I PUIGDEMONT
Les dues Catalunyes fan les paus a Brussel·les
La trobada va tenir lloc a la delegació de la Generalitat de Brussel·les, dimarts 2 de setembre, de 16:15h a 17:45h. Amb molta cordialitat i diàleg per ambdues parts, ja que tots dos es necessiten per tirar endavant les negociacions en perill i també perquè malgrat les aparences, tenen moltes coses en comú: les seves promeses no complertes.

D’una part, Salvador Illa va tractar a Carles Puigdemont com un fugat de la justícia i un delinqüent; de l’altra, acusant-lo de provocar una confrontació amb l’Estat i lluitar per la independència... després de deixar a l’estacada al seu poble.

El president Salvador Illa, que fa un any es va trobar amb tots els ex-presidents menys amb Carles Puigdemont, aquesta vegada, coincidint amb la seva visita al Parlament Europeu en la inauguració d’una exposició del mil·lenari de Montserrat, va aprofitar l’ocasió per aquesta efusiva trobada, probablement il·luminada per la intercessió de la Moreneta. És així que l’encaixada de mans va durar dos minuts i mig, amb perllongats somriures entusiastes. Un cop acabada la reunió, van necessitar un fisioterapeuta per rehabilitar les seves mans malmeses.

Tot seguit, el president Salvador Illa el va obsequiar amb un CD amb la Cançó de l’Emigrant, cantada per les conselleres i els consellers que formen l’actual govern de Catalunya; alhora que li va prometre de seguir un curset per aprendre a ballar sardanes, amb la promesa d’assistir a la primera ballada de sardanes que es faci al poble, d’Amer.

Per la seva banda, el president Carles Puigdemont li va donar un esplèndid pastís, fet exprés a la pastisseria pròpia del seu poble, coronat amb la figura de la Moreneta, revestida amb els colors blanc-i-blaus; alhora que el va invitar a la celebració d’una missa a la Basílica dels Màrtirs de Sant Just i Pastor, un cop pugui retornar a Catalunya.





CATALUNYA TERRA DE COQUES
La reentrada i el que les autoritats no volen veure
Els catalans hem anat de la coca de Sant Joan, a la coca de recapte i altres variants fins que ara estem de ple en la coca-cocaïna.

Segons dades disponibles, des de la dècada del 2000 fins al 2022, hi ha tres aspectes: el creixement dels mercats de la cocaïna; la propagació del seu consum i la diversificació dels usuaris; i l'absència de tractament de la dependència a la cocaïna.

Catalunya s'ha convertit en un centre de trànsit de la cocaïna vinculat a l'expansió de la producció mundial de cocaïna. Segons les estimacions de l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), la quantitat de cocaïna produïda el 2020 va assolir un pic de 1.982 tones, el doble que a finals dels anys noranta. El creixement de l'oferta ha anat de la mà d'una major accessibilitat del producte i d’una disminució del seu preu de venda al detall, alhora que la seva disponibilitat va augmentar per la seva presència a les xarxes socials i el desenvolupament dels lliuraments a domicili per part de les xarxes de tràfic locals.

Aquesta oferta en expansió ha fomentat l'augment del consum de cocaïna entre els adults. Després del cànnabis, 209 milions d'usuaris a tot el món, la cocaïna és el producte il·lícit més consumit i la seva dinàmica de distribució s'ha accelerat amb 21,5 milions d'usuaris almenys un cop l'any.

Catalunya ara es troba entre el grup dels països amb més consumidors dins de la UE. Afecta una gamma cada cop més àmplia de grups d'edat i orígens socials, cosa que també es reflecteix en la diversificació dels mètodes de consum: en forma esnifada (cocaïna en pols), fumada/inhalada (cocaïna base o crack) o injectada. Mentre que la percepció social tendeix a minimitzar la perillositat del producte. Potser que les autoritats haurien de prohibir les coques tan nostrades?


PERILL: COMUNITAT DEL P.P.
Incendis
No són les burilles del cigarret. No són els piròmans amateurs, no és la família que fa una barbacoa. Tots sabem les causes reals dels incendis i tots coneixem les mínimes mesures que cal prendre per evitar que una espurna arrasi milers d’hectàrees. Tots menys el Partit Popular.

Mitja Espanya, curiosament l’Espanya governada pels populars, ha cremat com una teia aquests estiu. Disset mil finques, sis-centes mil parcel·les, quatre mil cinc-centes construccions, han desaparegut en menys d’un mes.

La terra encara era brasa quan el Partit Popular va fer, com durant la Dana a València, apologia de la responsabilitat socialista. Sánchez és el culpable dels aiguats i els incendis. Amén.

Si heu seguit les notícies recordareu, l’absència de personal qualificat en la extinció perquè els governs populars els han reduït, la lluita solitària i desesperada del veïns fent front a les flames amb galledes i manegues de jardí, zones despoblades, pobles deserts, camps abandonats, ramats d’una sola cabra...

Ben mirat potser no cal fer repàs de memòria, potser n’hi ha prou en evidenciar que el Partit Popular és un Partit de Penques.
LLUFA popular





MORT EN DIRECTE A LA CATIFA VERMELLA
Festival cinematogràfic de Venècia
No repetirem avui la llista de víctimes palestines per un o altre motiu, arma de foc, gana, manca de serveis sanitaris... El món sencer ha vist les imatges del genocidi amb resultat ambivalent. El crit contra Netanyahu creix però alhora la pell dels ciutadans es va endurint. Ens acostumem a la tragèdia massa fàcilment. A vegades però un fet aïllat aconsegueix polaritzar tot l’horror contingut i esdevé símbol.

A Venècia es va presentar “La veu de Hind Rajab”. Una barreja de pel·lícula, documental, testimoni d’una part de la família de la petita Rajab demanant auxili mentre eren assassinats per l’exèrcit d’Israel. No cal veure la pel·lícula. Hem vist imatges de ben segur més fortes que aquestes però si cal escoltar amb atenció les veus de les nenes demanant auxili. És la seva veu, la seva angoixa, el seu dolor. No han mort sis o set membres d’una família anònima, han matat a una part de la família de Rajab, la nena que amb veu tremolosa demana auxili.

El que vingui després de la catifa vermella, la roda de premsa, els premis o l’ovació dedicada al film, anirà deixant pas la comercialització de la cinta, a reportatges preparats pel reconeixement de la directora o dels càmeres, per negocis més propers als guanys que a la justícia que ens tornaran a endurir la pell. Però cada vegada que escoltem aquella veu, renaixerà una protesta. És el poder de la imatge, del directe, de l’impacte i ho serà pels segles.

Netanyahu anirà a l’infern etern per aquesta veu.

Desolador que la sensibilitat humana per mostrar-se, necessiti de víctimes amb carnet d’identitat. Una llàstima que tinguem una memòria i una imaginació tan curta per no recordar gravat a pedra, el genocidi que s’està cometent. En tot cas, els símbols sempre seran benvinguts i necessaris i si neixen a la catifa vermella de Venècia, encara millor.





RESSACA
Europa donarà suport a Ucraïna
Europa desperta. Ressacosa. Després de més de dos anys d’atacs russos, Europa ha decidit presentar-se en societat com un sol home en defensa d’Ucraïna. No tots, vint-i-sis de trenta cinc. Fins i tot dins de la irresponsabilitat hi ha classes. Voluntaris per la pau es dirà aquest grup de valents defensors de la pau, però anuncien la seva presència amb una condició: primer cal que Putin i Zelenski signin la pau. Per deixar-ho clar: Europa ajudarà a Ucraïna quan Ucraïna sigui russa. Com era d’esperar la resposta del petit tsar ha estat immediata i contundent. Des de l’anunci europeu Putin no ha deixat de bombardejar Ucraïna. A més terra guanyada millor pau i menys feina pel voluntaris europeus.

L’encongiment europeu en les darreres situacions bèl·liques ha superat qualsevol límit imaginable. No es pot ser més covard i més hipòcrita. Al diable les ànimes li han sortit barates.

I si és vergonyosa l’actuació de la vella Europa a Ucraïna, pitjor encara la seva participació (pràcticament nul.la) en el genocidi de Gaza. Una magistral lliçó de fariseisme.

Què pot esperar el ciutadà europeu dels seus respectius governs? Quina sensació d’incredulitat tindrà cada vegada que escolti els discursos de pau i germanor, de progrés i justícia social quan parli el seu líder? Sense gairebé adonar-nos-en els valors que diuen defensar les institucions europees han desaparegut. No queda refugi per la fe. Com en una DANA qualsevol, la merda ha superat les barreres de protecció i ara roman amenaçadora flotant sobre el mar a l’espera d’una nova onada que torni a embrutar tota la platja.

Com un miratge i sense que serveixi de precedent, el govern espanyol ha iniciat un camí en solitari. Sánchez que no forma part dels països salvadors d’Ucraïna sí ha decidit però, denunciar en veu alta els crims de Netanyahu. Potser sigui un pas políticament complicat però a nivell d’honestedat fa goig de veure. Anomenar pel seu nom a un genocida probablement no ajudi a l’estabilitat política però allibera els pulmons dels ciutadans. Plantar-se davant el botxí no et salva de la mort però la fa més digne.





LA CAIXA DELS TRONS
Apertura i mitja clausura de l’any judicial
Els amants dels animals es torben en veure a una parella de gossos buscant-se la jugular. No entenen com una bestioles tan simpàtiques i dolces treuen una agressivitat gairebé humana. Als innocents creients en la justícia els passa el mateix quan un jutge és encausat o acusat d’alguna malifeta. Els espanyols hem superat aquesta sorprenent sorpresa. La sala que acull l’inici de l’any judicial, és pels espanyols, l’espectacle de la mala llet amb punyetes. També els galls van lluint cresta abans de llençar-se contra el seu rival. Aquest any, les imatges de l’acte jurídic amb monarca incorporat ha estat una orgia de realisme. Una calca de com són, com senten i com respiren els membres d’una casta casposa, anciana de cos i ment, incompatible amb res semblant a la imparcialitat. Manades de llops en plena natura no miren a la seva propera víctima amb tanta sanya. Els jutges, certament, són un exemple a evitar.

L’ARMADA INVENCIBLE
Flota solidària camí de Gaza
Els hi ha dit de tot. Aprofitats, cínics, incapaços, ingenus, terroristes, herois... Probablement siguin una barreja de tot però una cosa és certa, es mouen. Fan alguna cosa, intenten alguna cosa, se la juguen, denuncien. Sempre serà millor això que el silenci administratiu dels governs o la becaina de la societat al sofà. A vegades fer el ridícul ajuda a que la humanitat avanci. Cal entendre però el missatge. Els membres de la flota que es dirigeix a Gaza, saben molt bé que no solucionarà re. Encara pitjor, probablement la seva participació provocarà més problemes que solucions. Ho saben. No són tan estúpids. La flota és un espot. Fan propaganda naturalment però una propaganda que no t’obliga a comprar com un vedell, el que fa és recordar-te que al món hi ha molts mal parits i que molta gent és víctima d’aquests mal parits. Missatge senzill malgrat que a vegades, necessari.

BLOQUEGEM-HO TOT
Fins els ous de la política!
Una França desconeguda amb manifestacions per tot arreu mentre el primer ministre Bayrou cau per la seva tossuderia a no voler pactar res de res amb l’esquera; un Macron que cada dia té menys capacitat de maniobra i més ceguera política ; i un nou primer ministre que promet un “canvi de fons” que per ara ningú no es creu i que el propi Macron impedirà.
Una vegada més, la gents surt al carrer quan els polítics es rasquen les boles!

RODALIES ÉS UN POU SENSE FONS
Els que manen s’autoconfessen
Després de vint anys de mentir afirmant que Rodalies anava “Molt bé o quasi bé” malgrat els milions d’usuaris emprenyats, resignats o terroritzats un dia si i l’altre també resulta que el Ministre de Transports ha rebut la llum celestial i afirma que tot plegat és una merda. Ho ha dit en paraules més o menys casuals. El President Illa també ho ha rematat reconeixent que aquest estiu els trens no han funcionat com cal ni un dia.
Si els independentistes fossin més àgils, per la diada d’enguany muntarien als trens, saturant combois i estacions... del país... els polítics tindrien autèntica caguera.


: EL CAT NEGRE
KARLITUS I LA POLÍTICA
ÉS LA LLUITA AMB EL DIBUIX I L’ESCRIPTURA
ÉS FER RIURE I FER MAL A LA GENT AMB LES NOSTRES ARMES