11 juillet 2025
La traduction en français sera bientôt disponible
SEGONA PÀGINA
LA PURIFICACIÓ DE CADA ANY
Incendi a la Segarra
S’han complert les previsions. Trenta graus de temperatura, vent a més de trenta quilòmetres i humitat inferior al trenta per cent. Predicció; risc molt alt d’incendi. Resultat; cinc mil hectàrees cremades, quinze mil habitants confinats a casa amb la seva angoixa, dues persones mortes i una comarca agonitzant.
El que no s’ha complert són les mesures preventives per evitar que una guspira arrasi mitja comarca. Cada estiu, després de cada incendi, s’elaboren plans i estratègies per evitar la repetició d’una nova llepada infernal al territori. Cada any, les mesures queden sense posar-se a la pràctica. No hi ha temps, no hi ha pressupost, no hi ha interès.
Mantenir netes les àrees properes a les cases, eliminar la vegetació seca, tala d’arbres controlada, no deixar materials inflamables al bosc ni prop els habitatges, tenir netes les terres properes a instal·lacions elèctriques, regular els treballs agrícoles. Sembla raonable i relativament fàcil, però ni el país, ni les autoritats ni Déu sembla capaç de complir aquestes mínimes regles.
Després el desastre, després els plors i sobre tot, les acusacions. La ciutat acusa al camp, la pagesia a la administració, tots als serveis d’extinció i només els polítics, els únics veritables culpables, fan una defensa administrativa de cada estament.
El foc, diuen, purifica però en cada cerimònia hi ha masses víctimes. Algunes mortals, la majoria econòmiques i totes, encara que ho ignorin, morals. No es pot començar cada any amb una expectativa que per una raó o una altra acaba difuminant-se.
És urgent prendre mesures. Obligar a cada responsable a complir amb la seva part de pacte, però perquè això sigui possible, es necessita un pressupost a la mida de les circumstàncies. No es tracta d’augmentar la plantilla de bombers ni de vigilants rurals, el foc els superarà sempre. Cal donar un nou rumb a l’administració del territori. Tornar a valorar el que abans era rentable i ara només grava el patrimoni, tornar a confiar en l’autocontrol de la naturalesa, desembussar els boscos, ajudar als ajuntaments en les tasques de neteja, en reserves d’aigua. I sobre tot recordar a la població de ciutat que quan un bosc es crema alguna cosa seva es crema.
TERCERA PÀGINA
LA GUERRA ARRIBA ALS BANCS
Ho diu l’Oliu
Josep Oliu, President del Banc Sabadell. Per servir a Déu i a vostès. Vull dir d’entrada que la meva condició de llicenciat en Ciències Econòmiques, així com el càrrec de President del Sabadell, són simple circumstància. Jo sóc, per sobre de qualsevol altra cosa, en Josep, un home català, i si em permeten, un home net i polit com pocs. No hi ha una sola fotografia en el meu historial feta més enllà de dues hores d’haver-me dutxat. Si més no, el cos el tinc net.
Estic de moda, ho sé. I per què? Per defensar a Catalunya i al català, com l’avi que va anar a Cuba i que ara diuen que és un mal parit (espero no acabar com ell).
Com deia, la meva feina és salvar l’economia de Catalunya. Per això me’n vaig anar a València quan les coses estaven magres i ara voldria tronar i per això també no vull que un Banc espanyol ens absorbeixin i per això m’he venut un tros de pastís al Santander que també és espanyol però més proper. L’operació és transparent. El Santander em dόna una milionada, jo en reparteixo una part entre els meus accionistes i el BBVA es fa fotre. L’interrogant a hores d’ara que em fa dutxar dues vegades al dia és si l’accionariat de casa (el català) seguirà desitjant pela fresca a la butxaca que promeses castellanes. Si malgrat tots els meus esforços, els aburgesats catalans donen conformitat a la OPA hostil, canvio de residència i em faig andorrà. (no podria viure sense parlar català)
LA “PERTINAZ” MISÈRIA DELS POBRES
A joves extutelats de la DGAIA els reclamen ajudes ja cobrades
No és el que sembla. Molts dels joves extutelats sabien de l’error quan no de l’engany i col·laboraven activament en els diners extres que rebien. Alguns fins i tot ho declaren obertament. Ser jove i tenir pocs recursos no equival necessàriament a portar un lliri a la mà. Conec a més d’un que en nom de la cultura ha afanat llibres, discos i gelats a dojo. Sovint els joves es creuen en el dret de pispar el que sigui en nom de que encara no tenen un cotxe d’alta gama.
El més significatiu però de la notícia és la celeritat en que les autoritats han trobat un forat en les finances de les DGAIA. Florentino Perez, per exemple, construeix una plataforma extractora a tocar de la costa, les ciutats tremolen fins l’esquerda i quan es demostra que cada litre de petroli significarà l’enrunament d’un poble costaner i aturen les obres, tornen els diners a l’empresari. D’això fa anys, jo era petit i cap organisme oficial encara no ha trobat la trampa.
El que s’hagi pogut malversar amb quotes a joves (només uns quants de la llista que ara reclama la Generalitat) comparat amb el negoci del Sr Florentino, és el que es coneix com la xocolata del lloro. És casualitat o resulta més fàcil reclamar uns milers d’euros a joves que una morterada de milions a l’empresari madrileny?
QUARTA PÀGINA
GRÀCIA COMMEMORA LA SEVA INDEPENDÈNCIA
Recuperar la seva història i la seva identitat
El Centre d’Estudis del Taller d'Història de Gràcia commemora el 175é aniversari de la independència de la Vila de Gràcia, ocorreguda el 1850, i d’aquesta manera s’afegeix a la recuperació històrica d’aquest emblemàtic municipi, avui esdevingut un singular barri de Barcelona.
Gràcia té una rica història de remarcables fets socials que arriben fins al present. Així, de ser un poble rural a principis del segle XIX va passar a ser un important nucli obrer industrial, amb notables revoltes i revolucions al llarg dels segles XIX i XX, amb una forta personalitat republicana i llibertària. Així, el 1835 esclata la revolta de les bullangues i el 1855 la de les selfactines, contra les màquines que feien que molta gent es quedés sense feina. I el 1870 esclata la revolta antimilitarista de les Quintes, encapçalada per 300 dones obreres que assalten i ocupen la casa de la Vila, i durant una setmana, mentre la campana de la torre del rellotge toca a sometent els graciencs s’enfronten a l'exèrcit a les barricades.
El 1897 Gràcia va ser annexionada a Barcelona en contra de la voluntat dels graciencs. I el 1919 durant el pistolerisme va ser mort a Gràcia el cap de la policia Manuel Bravo Portillo. Gràcia encara en l’actualitat manté una vida política i social molt activa i un ric teixit social d’entitats cíviques, culturals i esportives amb un gran arrelament popular. I encara manté el seu esperit de lluita rebel en contra de l’especulació immobiliària, la gentrificació i el turisme massiu amb un important moviment okupa social amb la Casa de la Muntanya i el Banc Expropiat com a més destacats, i la lluita de salvar l'alzina i del jardí del silenci.
Igualment segueix la lluita antimilitarista tots els dimarts a la Plaça de la Vila amb una concentració d’“Aturem les guerres”. Gràcia tanmateix en els darrers anys ha fet molta gràcia als guiris i als estudiants d’erasmus que inunden els seus carrers i places, i milers d’estrangers l’han escollit per viure-hi. Esperem amb tot que no ens la desgraciïn.
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
EL BISBE DE VIC CONTRA LA CIUTAT
La ciutat dels Sants en revolta
Quina sensació d'alliberament viuere la revolta popular a Vic que aconsegueix celebrar la Festa Major per al poble, sense bisbes ni fatxes. Un ambient insòlit amb comparses i colles populars contra la presència del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello. I clar, el bisbat ha optat per suspendre la tradicional missa solemne amb l’anatema de que hi ha “acciones contrarias y limitativas de la libertad religiosa en el marco de la celebración”.
El bisbe està molt ofès, és ell qui té la raó –sempre la té, no ho dubteu– per això va crear l’institut eclesial dirigit per un capellà d’origen argentí, intervingut pel Vaticà acusat de pedofilia. Com aquell qui diu: estem com a casa!
I com tota revolta, per petita que sigui, tot va començar amb el boicot contra Argüelles per les seves declaraciones contra els catalans i contra la indepèndencia, contra els homosexuals, per amagar els milers de casos de pedofília de l’esglèsia espanyola... La Festa ha estat plena de vida i reivindicació, presidida pel retrat del rei Felip VI, penjat cap per avall. Llàstima que ningú va anar més enllà afegint-hi els bisbes de Vic i de Fachadolid.
Una victòria popular, efímera segurament, mentre bisbes i acòlits estan esmolant els ganivets abans d’anar a matadegoll. Argüello va ser nomenat presidente de la CEE el 2024 i des de llavors ha entrat en cruzada contra qualsevol colectiu que no s’agenolli i li xupi la minga. La darerra batalla la té contra la llei d’amnistía que ell califica d’atac “a los pilares de la convivencia”.
Però tranquils, ja que si la “Iglesia quiere sacerdotes, enteramente varones, por tanto, heterosexuales y que la percepción sobre los abusos sexuales de miembros de la iglesia a menores es “exagerada” –Argüelles dixit– és que a ell i al seu amic bisbe els va la marxa.
EMPRESARI MODEL
Venia carn podrida dissimulada amb blanquejants de construcció
Si més no, una idea artística la tenia. La carn podrida s’enfosqueix i l’home li donava un aspecte més comestible banyant-los amb sulfits i blanquejats que s’utilitzen per allisar les parets. Alguns habitants de Castella i Lleó, Extremadura i Múrcia deuen tenir l’estomac d’allò més emblanquinats. Com que el negoci no sortia prou rodó, l’empresari va decidir tenir una colònia de treballadors il·legals als que obligava a treballar com esclaus, sovint no pagava i a més els amenaçava i els deia per on havien d’escapar en cas de visita policial. I la policia va arribar atrets, potser per la ferum de la carn podrida.
L’eminència empresarial ha estat detinguda. No es podia esperar altra cosa. Apart de molt poca vergonya cal ser molt ruc per imaginar-se prosperant en el ram de l’alimentació (la construcció és una altra cosa).
Mentre el Sr Aznar preveu l’empresonament del President Sánchez, potser seria just també veure la cara d’aquest empresari. Potser Sánchez sigui sospitós però el bandarra de Leganés es convicte, imbècil i vegetarià. Quina butlla té per mantenir-lo en l’anonimat? Tots l’hauríem de conèixer a aquest empresari, sobre tot per si ens el trobem pel carrer (estarà poc a la garjola aquest) i ens invita a un bocata.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
MOR UN NEGACIONISTA DEL CANVI CLIMÀTIC
Quaranta morts per cops de calor en quinze dies
Tenia jo un veí més reiteratiu que l’all. Vivia al segle dinou, tot el que deia ho havien dit ja abans els seus rebesavis i malgrat tenir cotxe quan tornava del garatge deia que venia de la quadra. Naturalment, per ell el canvi climàtic era cosa de les esquerres.
L’altre dia va morir. Al preguntar la raó del decés, la seva dona, del segle dinou també, va donar varies excuses, que un bus l’havia xafat, un immigrant que l’havia assassinat, o un cop de PSOE al cap. No presentava contusions ni per ser aixafat ni assassinat ni colpejat per l’esquerra o sigui que vàrem preguntar a l’Hospital. Cop de calor. Vaja!
Apart el cas del veí, a Catalunya han mort quaranta persones des de la onada de calor. És un fet. La calor de gairebé quaranta graus, també. L’escassetat de recursos per evitar les morts, especialment entre la gent que treballa a l’aire lliure, també. Què fem? Deixem que se’ns mori el personal per les cantonades?
Malgrat les creences del veí, el canvi climàtic està aquí però els treballadors segueixen bevent del canti negre que conserva l’aigua més fresqueta. Els horaris de treball no han canviat. L’uniforme que vesteixen tampoc i les excuses de l’administració menys encara.
La gran troballa dels serveis tècnics i d’experts de les institucions és –no la creació– sinó la denominació de refugi climàtic cada vegada que trobes tres arbres junts. Home sí, però no. Entres altres coses perquè el mig grau que baixa la temperatura gràcies als tres arbres, augmenten en quatre per l’aglomeració de personal.
Instal·lar aire condicionat pels carrers, impossible, però de ben segur que sí enlloc de morir el carallot del meu veí d’un cop de calor la víctima fos un negacionista de pro (tipus alcalde, ministre, no cal dir banquer) l’exercit espanyol sortiria al carrer amb para-sols i ventalls. No per res, perquè de canvi climàtic no en tenim, només per si de cas.
Déu no ho vulgui, però en un estat de deliri calorós, he mig somniat que el President Trump, deixava el color panotxa per tornar-se tot ell vermell i... Déu no ho vulgui.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
HEIL NETANYAHU
Trampa mortal a Gaza
Ho confessen els mateixos soldats israelians. Coneixen l’hora i els punts on es repartirà menjar pels afamats de Gaza. L’exèrcit pren posicions i arribat el moment tiren a matar contra els desesperats habitants. Els cacen com a conills. Potser algun jueu encara recordarà les fileres de compatriotes encaminant-se atemorits cap a les càmeres de gas nazis. O potser ja ho han oblidat.
La història es repeteix però amb una diferència. Als anys quaranta occident lluitava contra Hitler, ara Europa s’amaga entre conferències i convencions per evitar l’enfrontament amb Netanyahu. La ideologia, la idea de llibertat i justícia ha donat pas a la dependència econòmica. Ja no defensem la dignitat de l’home, la nostra mesura ètica és el diner.
Cap poder occidental defensaria una terra escassa i eixuta com la de l’estat d’Israel. No hi ha una puneyetera construcció a Tel Aviv cotitzada amb les olives que recol·lecten els colons enrinxolats en territoris ocupats. El poder d’Israel que fa abaixar el cap als estats democràtics és el dels jueus que viuen escampats per tot arreu –no pas la seva terra promesa– i que netegen la seva consciència d‘exiliats voluntaris, aportant palades de diner a l’estat jueu, ajudant a construir sinagogues i alimentant als partits d’Europa més propers a la càbala armada. Poders del que els jueus de Netanyahu, en són actors protagonistes condicionant així el camí de la història.
Qualsevol altre país de l’univers que utilitzés els mètodes assassins d’Israel formaria part de la llista d’estats terroristes i fins i tot el sonat de Trump tindria la seva estratègia per arrasar-lo. Israel, no. Ells tenen butlla. Una mica gràcies al complexa ari per haver col·laborat amb la demència de Hitler, però sobre tot degut al capital que s’amaga darrera cada canelobre de set braços.
Sempre queda l’esperança. Un futur on no imperi l’arma, una generació de jueus que doni per acabat l’holocaust però mentre hi hagi Netanyahu al capdavant de l’estat, serà una esperança frustrada.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
EXERCICIS D’AUTODEFENSA
Veïns del Raval es converteixen en policia ciutadana
És el mateix que el final d’una peli del Far West però sense el Gary Cooper. Aquí, tots els que moren i cauen d’un taulat, o van a parar de morros a un abeurador, són extres, però això sí, extres amb molta testosterona. No necessiten sheriff. El decorat sí que és el mateix, el Raval i qualsevol poble abandonat de Texas són iguals i l’argument també s’assembla, uns lladres ocupen un poble i els bons ciutadans se n’afarten i els expulsen a trets. Els representants de la llei no arriben mai a temps, estan reunits al Saloon. Quan surten a veure el que passa els dolents ja han mort o fugit i algun personatge molt estimat del poble també. Al que li ha tocat fer d’heroi està ferit a un braç i la pubilla corre a socorre’l.
Al barri del Raval de Barcelona la peli es representa cada dia en doble sessió de tarda i nit. Es cobra entrada, però paga la pena.
SEGONA VERSIÓ DEL 47
Bus sense seients entre Manresa i Mura
El darrer gran èxit del cinema català va d’un BUS (el 47) que en temps franquistes va ser segrestat fins arribar a una barri fet de barraques. La cobdícia cinèfila no ha parat fins trobar una història similar que pugui emular l’èxit del 47. El títol ara serà el 786, número del Bus que té la peculiaritat de no tenir seients. Desplaçar-se de Manresa a Mura és, segons sembla tota una experiència per la gent més gran –poc habituada a seure a terra i menys en una cosa que es belluga– però el jovent està encantat perquè els permet contactes íntims que no calen de confessió. La peli, apart un trajecte ple d’anècdotes, tindrà segons el director i guionista una segona lectura molt més profunda, enfrontant la lluita de generacions, la diferent manera de veure el món i les diverses sensacions de tocar cul entre un vell i un adolescent. Del que no es parlarà serà de la barra de la companyia concessionària del servei. S’espera l’estrena pel proper festival de Berlín procliu a donar premis regionals.
ESTRANY COMUNICAT DE L'ONU
La informació no és un document oficial, uf!
L’examen d’Espanya sobre els drets cívics i polítics al Comitè dels Drets de l’Home evoca la situació als centres per a immigrants, les infiltracions policials als moviments socials i l’augment del discurs d’odi contra els catalans.
De fet, el Comitè està “preocupat”, sobretot per la recrudescència dels neofeixistes entre els adolescents, visible en xarxes i en manifestacions. Ostres, per què no venen una estona a Barcelona? Així sabran com les gasten aquests que assenyalen i ho fan oficial!
EL “COMPROMISO” DE SEVILLA
Rellançar el finançament del desenvolupament
Tot ha estat debats, col·laboració i entusiasme dels milers de participants castigats per la canícula andalusa. 130 iniciatives d’impacte per amorçar el full de ruta dels objectius de la 4a Conferència amb 4 bilions de dòlars cada any per un desenvolupament durable.
Els caldrà, però aconseguir sistemes fiscals més justos, millor lluita contra l’evasió fiscal i els fluxos financers il·lícits, condonació del deute i reconstruir l’arquitectura financera internacional. Quasi res, vaja!
Cal dir, també, que les ONG’s s’han cagat en la mare que els va parir.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
RODALIES = CAOS
LA GENT ESTEM FARTS
QUE MANQUI FINANÇAMENT
QUE UN DE CADA QUATRE TRENS, ESPATLLAT
QUE LA GUERRA SINDICAL A RENFE HO AGREUGI 
Télécharger en PDF 
