FINS ELS OUS DE PASQUA
Relacions viciades entre Espanya i Catalunya

El món és menys imprevisible del que sembla. Poder contra ciutadà, diner contra misèria, força contra raó, dictador contra demòcrata i, no ho oblidem, peix gros contra peix petit.

Espanya és grossa, Catalunya petita. Aquí podríem acabar l’article però farem un esforç i n’explicarem els darrers exemples.

Abans de començar cal tenir present que el govern espanyol actual és socialista o sigui, una mica menys cretí que la dreta bàrbara que segueix sense baixar del cavall d’Àtila.

Tot i això, la missió per uns i altres és la mateixa; enfonsar políticament, també econòmicament i socialment a Catalunya. Mostres: Pressupostos, transferències, infraestructures, educació, cultura, justícia... Sort que han autoritzat la vinguda del Papa Lleó.

Després de pràcticament tres mesos de l’accident ferroviari a Gelida, el Ministre de Transports ha visitat Catalunya de matinada i traïdoria. Ni els seus secretaris en sabien res del viatge.

Una vegada a la “región catalana” ha parlat de l’estació de Sagrera que porta 16 anys de retard (no de l’accident) i l’ha posat com exemple de la gran aportació econòmica d’Espanya a Catalunya. Ni una paraula de rodalies, dels tres mesos d’interrupció del servei, de les autopistes que cauen a trossos... L’Illa, el President de la Generalitat, l’ha rebut a la dutxa perquè tot just acabava de despertar‐se. Somriuen els dos, segons foto oficial.

La missió dels diferents governs espanyols sembla consistir en provocar el retard sistemàtic de Catalunya, sigui en comunicacions, subvencions, o —qui sap!— retards mentals dels seus habitants. Mentre, entre queixa i queixa, l’arbós (el madroño) i l’ós (el oso) segueixen criant panxa gràcies a les delictives subvencions de la Ayuso (la verbena de la Paloma).

Però no penseu pas que la missió d’enfonsar Catalunya per terra mar i aire sigui cosa exclusiva dels castellans. Arribat sa i estalvi a Madrid el Ministre Puente, l’Illa es va reunir amb Esquerra, que —no confonguem les dades— és un partit català. Van discutir els pressupostos i tampoc van arribar a un acord. Una altra manera casolana de fer la punyeta als de casa (els catalans) amb una vehemència i una ignorància superlativa.

Visca el que quedi de Catalunya.





COM A CASA
Parla, per conferència, l’astronauta Christina Koch

Hola, sóc la Christi, una de les tripulants d’aquesta operació que els fills de Trump fem per l’espai, per a veure la cara oculta de la lluna. Francament, una merda de cara.

Abans de veure‐la, però, jo estava contenta perquè havia superat el sostre de vidre que tenim les dones i ja pensava que se’m podria considerar com una persona normal, vull dir com un home, però no.

Tot just embarcar a la nau, els homes van començar a dir‐me 'Christi' en lloc d''astronauta Koch' (quines confiances!) i, una vegada vam assolir la ingravidesa —realment, el més bonic de tota l’experiència—, mentre els homes es dedicaven a connectar amb la terra i a controlar tot d’aparells que tenim, a mi em van fer netejar el lavabo. I ja em veieu, posant‐me els guants de goma, canviant casc per mocador al cap, amb l’escombreta i el Bio‐Kal Supersònic. Quina barra!

Sincerament, no em va agradar gens que em fessin desembussar el vàter, però haig de dir que tampoc no em va sorprendre. De sempre he tingut aquesta por. Em vaig esforçar molt per a ser reconeguda, he estudiat molt, fins i tot he votat a Trump i m’he fet lesbiana (per més contradictori que pugui resultar)... però no ha servit res.

El pitjor és que, com el vàter s’han embussat una altra vegada, en arribar a la Terra, igualment la NASA (on, a més d'astronauta, també em tenen de dona de fer feines) m’acomiadi. Masclisme sideral.

PD. Confesso que cagar per la finestreta de la nau és tota una experiència.


NO ENS EL MEREIXEM
L’Emèrit guanya un premi literari a la França

El Rei, el nostre, el de sempre, l’Emèrit és un gran home. Polític de bé, demòcrata, home de ciència, amant de l’humanisme (li agraden molt les humanes), caçador major, naturalista, molt honest i brillant navegador. Què més voleu? Doncs n’hi ha més.

Fa res, una estona com qui diu, l’Assemblea Nacional Francesa, conjuntament amb la Cambra de Diputats li ha concedit un premi especial pel seu llibre (escrit en realitat per la Laurence Debray) Reconciliación. Una hòstia de llibre.

Tots sabem que si l'enveja fos tinya, no quedaria un llençol blanc i així ha estat. Altres candidats a rebre el premi s’han revoltat, diuen que no aniran a la gala i que, a més, no compraran el llibre ni que els obliguin; que, si vol un premi, s’escrigui ell mateix el llibre... Pura enveja.

L’Emèrit, com sempre diem, és molt Emèrit i si no és més reconegut és per la seva senzillesa, que ja li ve de família borbònica.

Sense anar més lluny, mentre els líders culturals li concedien el premi, ell, “campechano” com és, va anar a Sevilla (Espanya) a veure una cursa de braus (corrida de toros). Fet que uneix encara més la cultura popular amb la saviesa reial. El llorejat monarca de les lletres sap compartir amb el seu poble ¡Olés! als toreros. Uns Olés que haurien d’anar tots per sa majestat, l’Emèrit.

¡Viva el Rey!





LA MERDA D’ESPANYA NO FA PUDOR, PER MÉS QUE LA REMENIS AMB UN BASTÓ
Ai, senyor! Tanta roba i tan poc sabó! I tan neta que la volen... i sense picador!

Espanya no només destaca per ser un paradís del turisme internacional desenfrenat, com tampoc només per la seva excel·lent gastronomia i vins de renom mundial, sinó que també, i sobre tot, per un apassionat amor a la justícia aplicada pels seus jutges i fiscals, que no paren, d’una manera desinteressada i entusiasta, de fer neteja i aclarir tota mena de corrupció i mals comportaments. Ells, els estaments oficials que tallen el bacallà com ningú i com Déu mana, sempre al servei dels poderosos i de la pàtria única i indivisible.

Ja han començat els judicis del cas Kitchen a l’Audiència Nacional, que jutja en Jorge Fernández Díaz, José Manuel Villarejo, Francisco Martínez i Eugenio Pino, acusats d’utilitzar les clavegueres del ministeri de l’Interior per a localitzar i destruir proves relatives al finançament del PP. A la vegada, al Tribunal Suprem, es jutja en José Luis Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama pel cas de les mascaretes; seguit, a més, de la instrucció contra Ábalos, García i Santos Cerdán pel cobrament de comissions a canvi d’obres públiques. Encara seguiran els de la família Pujol‐Ferrusola, el cas Montoro, la trama Gürtel, l’afer Leire, els casos Mercasa i Inipro, els centenars de casos derivats del Procés, el cas Sitges, així com el cas Bombers i el cas DGAIA, entre molts altres que esperen judici.

Quina feinada pels nostres jutges i policies, ja siguin o no patriòtiques. No és, per tant, d’estranyar que cometin algun error —com, per exemple, desestimar la prova telefònica entre Villarejo i Cospedal que implicava també de ple a Mariano Rajoy. Treballen massa i cobren massa poc.

És tal el ressò mediàtic que tenen en l’àmbit internacional que, des de Suècia, ja han començat a treballar en la creació d’un nou Premi Nobel de la Justícia per a premiar, l’any vinent, el col∙lectiu de jutges espanyols; ja que ells, amb la seva feina incansable i voluntariosa, fan de la ferum de la corrupció estesa arreu, el perfum nacional que tots respirem.





ON NO N'HI HA, NO EN POT RAJAR
El poc sentit comú del ministre Urtasun

Al senat, l'Urtasun denega el trasllat del Guernica al·legant criteris tècnics, però evita de pronunciar‐se sobre les pintures romàniques de Sixena, malgrat els informes que alerten del risc de destrucció.

Parlem primer de Picasso: en el seu testament, deixava el quadre als bascos, però l’advocat Roland Dumas i en Miterrant el van regalar a Felip González, l’autor de la construcció del Madrid “capital” de les Espanyes. I, des de llavors, tot va cap a Madrid: diners, infraestructures, empreses... i art. D'altra banda, la seva capital segueix governada pels esperpèntics peperos, com l'Ayuso.

La contradicció neix de dues preguntes: per què l'Urtasun denega públicament el trasllat del Guernica i dona per bons els informes del Museu Reina Sofia, però alhora manté un silenci eixordador amb el cas de Sixena, malgrat que també hi ha informes dels màxims experts mundials que alerten del risc de malmetre les obres d'art?

En tot cas, a diferència del Ministeri de Cultura, cinc ex‐consellers de Cultura de la Generalitat –Lluís Puig, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Laura Borràs i Àngels Ponsa–, s’han unit per a plantar cara judicialment al trasllat de les pintures de Sixena i han presentat una querella criminal al Tribunal Superior de Justícia de l’Aragó contra la magistrada Rocío Pilar Vargas, els responsables del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, acusant‐los de prevaricació i dany al patrimoni històric. L’objectiu dels querellants és evitar la destrucció irreversible de les pintures.

Si no aturen el trasllat, diuen que s’encadenaran a les portes del MNAC. I nosaltres serem allà amb ells! Salut i força al canut, catalans.


JOC DE DISFRESSES
Tambors de guerra incessants

Vivim temps marcials. En Putin allista nord‐coreans, així com persones d'altres —i molt diverses— nacionalitats. En Trump vol recuperar el servei militar obligatori. Els alemanys d’entre 17 i 45 anys hauran de demanar autorització a l’exèrcit per a ser més de tres mesos a l’estranger... i, en conseqüència, les accions de la principal empresa que comercialitza les paelles precuinades que se serveixen als restaurants de Mallorca han caigut en picat.

Toc de corneta, posició de ferms, salutació militar. Què faran els afectats per a evitar‐ho? A Israel, l’aprovació d’un nou sostre per a la mobilització, de fins a 400.000 reservistes, ha esperonat la picaresca. Segons un estudi de COLLONS (Centre d’Observació de les Lògiques i Legitimitats de l’Ordre Nacional i Social) hi ha hagut un augment significatiu de joves que han abraçat el judaisme haredí per a eludir l’allistament. Paral∙lelament, doncs, també ha crescut la venda de flocs de cabells —importats de Gaza i arreu de Palestina, tot seguint la mateixa ruta del tràfic d'òrgans— que molts impostors s’enganxen a les temples per tal d'imitar els característics tirabuixons del peot ultraortodox.

De fet, s’han reportat casos de suposats estudiants de l'escola talmúdica que, havent passat el matí, braç a braç, salmodiant la Torà, a la nit s’han retrobat, per pur atzar, esnifant cocaïna al lavabo d’una discoteca, tot fent cua al vestíbul d’un bordell o bé abraçant‐se amorosament a la cambra fosca del bar Hurriya ( حرية ), a Jerusalem Est. Es confirma que la deserció i l'heretgia són bones amigues.





ESCLAVATGE SOBRE RODES
Condicions laborals dels repartidors en bicicleta

L’abolició de l’esclavatge és un mite, com ho és la igualtat racial o la resurrecció de la carn. De fet tenim l’esclavatge tan assumit que ni ens adonem de la seva existència malgrat tenir‐lo davant el nas. Doctors of de World ha publicat, fa pocs dies, un estudi on es posen de manifest les condicions laborals d’un sector especialment afectat per la gasiveria empresarial: els repartidors en bicicleta.

Hores de treball, remuneració, quilometratge, tracte, tot l’entorn en el què han de treballar... és pura tirania. Això sí, tenen una bicicleta. Un estri de treball, molt ecològic, sobre el qual han d’arriscar la vida per a poder portar més encàrrecs (de la rapidesa d’entrega en depèn el sou), tot esquivant la circulació que els envolta, que és bastant més contundent que una bici; tot escapolint‐se, a més, de l’escomesa de motos, gossos, infants i avis —que, al seu torn, intenten escapolir‐se de la bici— i acumulant quilòmetres que deixen petja en l’organisme.

En aquest sentit, el reguitzell d’incidències i lesions que pateixen aquests professionals de la bici és vastíssim: esquinços, esquenes avariades, inflamació genital segura... i cada recuperació suposa, és clar, dies de baixa sense sou.

Sortosament per a la moral nacional, aquests repartidors són estrangers i no cal preocupar‐se’n gaire. De fet, gairebé sempre que els mitjans ens mostren imatges de països rarets, hi apareix algú en bici, tot tirant de carretons plens de gent i d’animals; o sigui que, diu la societat, ja hi estan acostumats —o, fins i tot, que és la seva cultura i que, en aquesta mena de situacions, sí que s'ha de respectar... en això, el tema de la sacrosanta integració no és tan urgent. Alguns ciutadans —de bé— van encara més enllà i denuncien, amb sincer malestar, que aquesta colla de ciclistes el que fan és prendre els drets, la feina i també la possibilitat de fer esport als "de casa" de tota la vida.

Però, ja quan s’arriba a la cantonada més dretana de la societat, hi trobem els que, al crit d’Espanya, exigeixen l'expulsió dels repartidors i família. No podem permetre que els de fora treguin les possibilitats laborals dels espanyols, no senyor. Hi ha molta gent, entre ells l'engrescadora i disposada joventut de Vox, que estarien encantats de poder ser repartidors en bicicleta i, per culpa d’aquests paios forasters, han d’anar sempre en cotxe. Són nanos forts i atlètics amb ganes de fer gran la Pàtria. Molts d’ells, fills dels propietaris d’aquestes empreses exemplars, que contracten amb respecte cristià a aquesta colla d’emigrants morts de gana.





CAMÍ DE L’EDAT DE PEDRA
Les diferències entre un boig i un místic

Embogit per la seva bogeria, el boig d'en Trump va decidir acabar amb tota una civilització. Poca broma. Tota. L’endemà, potser advertit pels seu consell de savis, va matisar l’amenaça, tot condicionant‐la a que els representants actuals d’aquesta civilització, li atorguin el títol de Déu Suprem i li comprin sacs de farina gens ecològica. Aquell dia va oblidar l’estret d’Ormuz, però l’endemà va tornar a reivindicar la seva obertura i va proferir noves amenaces. L’Iran, mentre, calla. Calla i deixa que el boig s’ofegui enmig de la seva pròpia demència.

És prou representativa la diferència entre el govern estatunidenc i l’iranià. Amèrica crida i amenaça, Iran calla i actua. Les dues actituds responen a dues cultures diferents, però sobre tot quant a la cultura de la mort. Al Trump l'encanten els trets a l’orella, però tem la mort. En aquest sentit, el President sí representa la majoria dels americans. Els EUA tenen pànic a la mort. Per a ells, el Paradís és la pròpia Amèrica, la dels colors, els musicals, els jardins i les piscines. No poden trobar res millor en una vida promesa, però no comprada ni signada per cap notari. Pels iranians, en canvi, la mort és la culminació de la vida i, malgrat una bona part d’iranians s’enfrontin al govern fonamentalista, en el seu context, la cultura religiosa segueix vigent com passa amb tots els ateus espanyols. Mamar islam és com mamar cristianisme. L’efecte final de l’alimentació ja depèn del grau de repressió posterior; però mamar, hem mamat tots.

En Trump necessita representar‐se ell mateix com a Déu, els aiatol∙làs s’amaguen rere la barba i les negres vestidures. El poble americà necessita ser el més potent, el millor país del món, i voldria demostrar‐ho. Iran se sap poble escollit pels seus deus; no li cal ferho públic. Aquesta diferència cultural, la que vol destruir en Trump, potser sigui una de les millors maneres d’entendre la situació bèl∙lica actual. Propaganda enfront anonimat, exterioritat davant interioritat, luxe contra austeritat. Sembla que l’únic nexe entre els dos països és la tirania dels seus governants.





ORBÁN: KAPUTT DEFINITIVAMENT?
Plors de l’extrema dreta, d'en Putin i d'en Trump

Després de setze anys al poder, el primer ministre hongarès, en Viktor Orbán, ha patit una derrota electoral ben aclaparadora. El líder de l'oposició, en Péter Magyar, i el seu partit Tisza, estan a punt d'assumir el poder després d'aconseguir una supermajoria en les eleccions de diumenge passat. Aquesta derrotapot canviar les relacions d'Hongria amb la Unió Europea, els Estats Units i Rússia, però primer cal desfer‐se de les reformes totalitàries d’Orbán.


LA GUERRA I LES PETROLIERES
El difícil retorn a la vida sense bombes

En Trump no és el Déu de la guerra, sinó més aviat el de les companyies petrolieres, que durant la guerra guanyen diàriament un total de més de 82 milions d’euros.

El pitjor és que cap govern els planta cara, malgrat la inflació, l’augment de la carestia de la vida i de l’alimentació. Amb la treva entre Washington i Teheran, els patrons resen cada dia perquè Trump torni a avorrir‐se i mani assassinar més iranians. Esperem que aquesta vegada Déu estigui de vacances.


A L’EVEREST, LA FI DEL MITE XERPA?
Guies acusats d'enverinar turistes

Al Nepal, diversos guies de l'Everest són sospitosos d'haver enverinat turistes durant el seu intent d'escalar la muntanya. Una estafa que gairebé no sembla creïble: enverinar turistes per a provocar costoses evacuacions, hospitalitzacions i diners d'assegurances a tot risc.

El gener passat, 32 persones van ser detingudes i acusades de frau i crim organitzat, incloent-hi guies, agències de senderisme, societats de rescat de muntanya i, fins i tot, instal∙lacions sanitàries.

Amb tot, poca cosa, un botí de menys de 20 milions de dòlars. Quan s’és pobre es roba poca cosa.


FINGIR UN SEGREST PER TORNA A CASA
Sortir de festa i no saber com tornar

Tot era mentida!!! Quan els agents van interrogar la protagonista, una veïna de Valls, va confessar que havia sortit de festa, que en cap moment havia estat segrestada i que el que realment volia era ajuda per tornar a casa perquè no sabia com fer‐ho.

Ves a saber si el que caldria és donar‐li un premi a la seva imaginació creativa i castigar els policies per haver frustrat una carrera literària. Però pot ser que durant la festa en fes un gra massa i necessités la companyia dels uniformats?

En tot cas, i com a mínim, que pagui la benzina que va gastar el cotxe de patrulla.




“L'EDAT DE PEDRA DE TRUMP” IMPRESA ALS MURS DE BARCELONA