6 june 2025
The translation in English will be soon available
SEGONA PÀGINA
FENOMEN DE MODA
El català no passa la prova de Brussel·les
La llengua és el primer lligam amb la vida. Acabat de parir, t’agafa la mare i et diu que t’estima. Bon començament. Després les coses s’espatllen perquè la mateixa llengua serveix per educar-te (terrible procés), aprendre, competir, mentir, establir relacions...
La llengua catalana sembla que darrerament té altres finalitats. Alguns encara vivim amb aquesta llengua però degut probablement al que s’anomena “fenomen de moda”, el català s’ha convertit en un estri molt més polític que social. La moda no parla només de roba, la moda és tendència i si cal imposició.
La última reunió en la que el Consell d’Europa va presentar l’opció d’incorporar la llengua catalana al vell continent, s’han constatat una llarga sèrie de derives que molt poc tenen a veure amb la llengua i el seu nombre de parlants. A hores d’ara el català és l’examen que Sánchez ha de superar si vol seguir com a President del Govern espanyol. Faci el que faci, si el català no és acceptat com a idioma de la Comunitat Europea, els partits nacionalistes boicotejaran al Govern espanyol i a partir d’aquest moment, entrarà la Troia dretana.
Per altra banda, la votació europea ha deixat en evident evidència, l’amor de la dreta espanyola per la cultura d’una país anomenat Espanya. Pocs polítics mundials serien capaços com ho és el P.P. de menysprear una part del seus país i l llengua de sis milions de –aparentment– conciutadans. Molt clar ho ha de tenir el P.P. per donar aquesta bufetada a Catalunya, molt clar que la llengua catalana és el vot que mai no obtindran. És a dir, si el català és acceptat a Europa, l’esquerra guanya, si el refusen és la dreta qui guanya.
I dins la nova trencadissa espanyola, dins la incompetència pel diàleg entre les seves forces i, sobre tot, dins la incultura nacional, un interrogant comença a protagonitzar el llarg procés. No és Finlàndia, la més estúpida de les negatives, no és la Itàlia fatxa. L’interrogant és Euskadi. Aquella terra que vol ser país però que calla a l’empara de les reivindicacions catalanes, aquella gent que pacte mentre Catalunya és intervinguda per l’article 155, el poble que reivindica l’eusquera però no en demana la inclusió a Europa. Què fan, què els hi passa a aquesta gent. Què en volen treure de callar ara?
TERCERA PÀGINA
NO ÉS UN COMIAT, ÉS UN FINS A SEMPRE
Primeres paraules de Musk a l’abandonar la Casa Blanca
La felicitat per haver pogut compartir amb Trump la sagrada missió de convertir els Estats Units en la millor terreta del món, em torba les idees i m’asseca la boca. Trump és un gran home, gairebé tant gran com jo, i la història no oblidarà mai el protagonisme americà en l’inici del seu mandat. Ha estat el moment de les idees, la majoria dolentes, de les iniciatives, corregides l’endemà, i de la pau. Quan vàrem arribar a la Casa Blanca el món era un conflicte. Ara també però els hem espantat molt i segur que aviat signaran la pau, qualsevol pau.
No només hem espantat als països en guerra, també als països amb economies que no són favorables als americans. Els tenim acollonits. L’únic problema és que també alguns empresaris americans estan acollonits, entre ells jo mateix, que no venc un puto cotxe i a sobre em cauen els coets que llenço. Però estic orgullós perquè això demostra el meu patriotisme. El País, primer sempre igual que Trump, més que Trump.
Ara em separo del President però tornarem a estar junts moltes vegades. Tots els gàngsters s’han separat d’una colla per anar a la contrària, però formen part de la mateixa família.
Com a comiat, Trump m’ha regalat una clau (molt simbòlic) i m’ha contractat com a proveïdor exclusiu de la Casa Blanca en matèria de drogues.
Au, Fuck
ISRAEL, NO GRÀCIES
Boicot a productes israelians
Fa temps que organitzacions internacionals, ONG o programes informàtics criden al boicot del productes d’Israel a nivell personal. No és tracte d’embargaments massius, ni ruptures entre estats, és una feina de formiga, lenta, però constant. La forma que les APP utilitzen és simple, n’hi ha prou en escanejar el codi de barres d’un producte per saber-ne la procedència o descobrir també les empreses del món que mantenen relacions amb l’Estat Jueu.
Faria falta molta consciència individual per debilitar l’economia israeliana, però no sempre és el diner qui fa forat. Els boicots dinamiten l’orgull d’un país. El fan sentir feble sense ser-ho necessàriament. Provoca enuig general contra els de fora i els de dintre. Insegurs enfront el futur. Els boicots, com aquests que han aparegut darrerament, són per Israel una mena de set plagues encadenades. Un malestar generalitzar que provoca coïssor i no deixa dormir tranquil.
Si sabéssim del cert que aquest “No, gràcies” pot minar l’autoritat de Netanyahu, em passaria el dia escanejant. Israel se’n sortirà, però si ho fa sense el seu líder actual, molt millor. Ho necessita tant el món com el propi país.
QUARTA PÀGINA
COLLBONI PASA A L’ATAC A VALLCARCA
Vallcarca, un barri en lluita per la supervivència
Vallcarca es troba en mans d’una especulació salvatge, que expulsa els veïns i vol desfer les relacions comunitàries existents. Així, darrerament, han estat desallotjades les barraques, deixant a la intempèrie als veïns. En protesta per la repressió policial, manifestants van ocupar la seu del PSC de Barcelona durant unes hores, exigint justícia i diàleg, sense resposta.
Pocs dies després, el 2 de juny, a Mare de Déu del Coll, van ser expropiats, desnonats, i els seus habitatges enderrocats, uns veïns propietaris a qui l’ajuntament els va col·locar en un edifici com a llogaters. Seguint el projecte urbanístic d’enderrocaments per tot el barri, d’altres habitatges, jardins i hortes es troben en greu perill.
Tot va començar a partir del 2002 fins al 2014, en què 250 famílies van ser desnonades per Bagursa, empresa de l’ajuntament, acabant aquests habitatges en mans privades. Aquests edificis enderrocats, esdevinguts solars, han estat rehabilitats pels veïns organitzats en l’associació de veïns Som Barri, el sindicat d’habitatge, l’Heura negra i el col·lectiu Desenruna, en jardins, hortes, el taller de reparació de bicicletes de Biciosas, i diversos espais comunitaris, com la plaça Pastora.
El projecte urbanístic especulatiu de l’ajuntament, criticat i combatut per la cooperativa d’arquitectes Voltes, vol canviar la fisonomia solidària i humana del barri, amb la construcció de nous blocs de pisos i l’anomenada Rambla Verda, tota de ciment, acabant amb la vida social, comunitària i participativa del barri i expulsant bona part del veïnat, substituït per uns nous veïns propietaris, de rentes més altes.
Davant el clam del veïnat de Vallcarca, que vol seguir vivint al barri, amb el crit desesperat de “volem solucions socials i no policials”, i la seva lluita i resistència aferrissada, s’ha despertat des de dins mateix de la caserna -Ajuntament de Barcelona-, a toc de trompeta, el setè de cavalleria, comandat per l’insuperable general Collboni, en la missió encomiable de sotmetre i enderrocar tots els habitatges de la població indígena per construir-hi nous forts i nous habitatges pels nous civilitzats. Aquesta vegada succeirà com sempre que guanyaran els de sempre? O potser succeirà com en la batalla de Little Bighorn, amb el general Custer al capdavant?
SISENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
ILLA, EL PRESIDENT PACIFICADOR
Cada dia se sembla més a Jesús de Nazaret
Com a president dels catalans no hi ha dubte que millora la nostra imatge a Espanya. Amb la cara d’avorrit i apocat, amb el seu parlar i amb l’espanyolisme que destil·la els seus oients s’ho passen pipa. És així com volen que siguem i no com aquells altres que fan sempre coses que no cal fer.
Illa, no se’n perd ni una! Tota ocasió, per mínima que sigui, sempre va plena d’acatament i de submissió a Espanya. L’altre dia va parlar del finançament econòmic diferenciat –no és veritat però ell o diu– i fins i tot els PePeros van tenir ganes d’aplaudir-lo. Clar que ben mirat no era el bon moment ja que el que es tracta amb tota urgència és de fer caure el govern de l’estat. I no ens estranya, ja que denuncien al pobre Pedro Sánchez com a narcotraficant, rojo marxista, i que està trencant Espanya amb l’amnistia als indepes exiliats. Però inclús això no és el més greu o que segons com podria ser productiu. El més greu és que defensi el català, el basc i el gallec com a llengües europees. I clar, no ho són. De fet no existeixen, ningú no les parla, i a més ni són idiomes sinó més aviat un derivat degenerat de l’espanyol.
I en això Illa no sap acompanyar-los. Ho voldria però no se’n surt. Ho espanyolitza tot però no pot dir-los-hi que si ho diu li botaran el cul. Viu amb el cul comprimit de tantes coses que els voldria dir però que no s’atreveix. Tanta simpatia com els té però enxampat en això de ser president de tots els catalans. En definitiva, que per una banda millora la nostra imatge a les espanyes i per l’altra ens castellanitza un màxim per poder dir el que realment pensa quan ja tots siguem espanyols benpensants i castellanoparlants.
Llàstima, ja que el seu mandat no serà prou llarg per poder veure-ho a menys que faci com Trump, Putin i tants altres que van canviant les lleis perquè ells no hagin de deixar mai la poltrona. De moment ens diu que Catalunya no té por de Madrid malgrat la repressió, les hòsties, la vigilància policial, els infiltrats de tot tipus... I diu que Madrid tampoc ha de tenir por de Catalunya... ho sigui que ell ja s’encarregarà –també- d’ostiar als catalans que no filin recte i com ell desitja i vol.
L’ERÒTICA DEL PODER
La senyora Macron fot una hòstia al Senyor Macron
Feia temps, especialment des que Macron dedicava més hores i esforços a la política internacional amb Israel i Rússia com a referents que no pas a la gestió de França, que Macron anava recuperant, poc a poc, una mínima credibilitat. Sempre és millor i més fàcil arreglar la casa del veí que la pròpia.
La teoria s’ha confirmat. Macron, sense la pressió local va de viatge al Vietnam i dins de l’avió, és a dir, en virtual territori francès, rep la bufetada, esgarrapada, manotada, o el que sigui, de la seva estimada Brigitte. Esposa i francesa. La reacció del President, impecable, un somriure i cap a dins a rebre la segona hòstia. Després baixant les escales de l’avió i mentre esperava que la bella Brigitte se li agafés del braç, va estar a punt de patir una entrada per darrera de la pròpia esposa.
Suggeriríem amb tots els respectes que el Sr Macron es postulés per ser comissionat del que sigui i on sigui, però lluny de França. I posats a suggerir, li proposaríem tanmateix que deixi a la Brigitte dels ous a casa seva, a París, a la Plaça de l’Étoile amb dret a una sortida diària a uns grans magatzems.
Ara bé, retiraríem totes aquestes propostes si es confirmés que la relació entre els Macron té un punt de sadomasoquisme com insinuen des de l’església francesa. Mentre les formes siguin les correctes a nosaltres la morals se’ns enfot.
LLUFA
SETENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
CURSETS D’ART PER A JUTGES
La justícia mana traslladar les pintures de la Sala Capitular de Sixena
La justícia envia més material a Sixena. Material artístic volem dir. Primer foren coses de casa com quadres, cadires, taules, taüts i ara unes pintures que alguns en diuen frescos, altres murals i la majoria “aquelles cares”.
El Gernika de Picasso que segons el títol del quadre podria pertànyer a Gernika està a Madrid. La cara d’uns dels milers d’apòstols que volten pel món han de tornar a Sixena perquè Catalunya els va robar. Aquest podria ser una mica el resum de Catalunya dins la història espanyola. Així ho ha decidit la justícia.
El problema però és que les pintures de la Sala Capitular afectades durant la guerra civil primer per l’incendi del monestir i posteriorment pel trasllat a Catalunya, es mantenen en un difícil equilibri tècnic al MNAC barceloní. Tots els teòrics consultats fins ara (a Aragó sembla que no hi ha tècnics, només polítics) insisteixen en el més que probable deteriorament de les pintures si han de tornar a l’Aragó. No importa. La justícia ha parlat i la justícia ha decidit que ja n’hi ha prou d’espoli català i que les pintures han de tornar a casa seva encara que sigui en forma de pols.
La justícia espanyola es creu infal·lible com el Déu que els empara. Negant la major (no ja l’existència de Déu sinó la seva visió sobre la justícia) és fàcil entendre el problema dels jutges espanyols. No només són parcials quan no olímpicament prevaricadors, a més són absolutament ignorants. El dret per oposició d’ocupar la taula d’un jutjat, no et dόna per sí mateix l’omnipresència, ni l’omnipotència i encara menys l’omnisciència. Només et regala una toga, unes punyetes i molta dosis d’immunitat.
Al jutge que ha decidit el trasllat de les pintures a Sixena, l’art l’importa una merda, probablement ni sap què vol dir la paraula art o cultura, a ell el que li importa és tocar els ous a Catalunya. Si, tal com diuen els tècnics les obres es van fent miques pel camí, es limitarà a acusar a Catalunya del trasllat i imposarà els càstigs que calguin, però de ben segur que no lamentarà ni per les costures de la toga la desintegració d’unes pintures antigues. “Si no ha de ser mía no será de nadie”.
La justícia espanyola hauria de fer molts cursets, sobre tot d’honestedat, però també d’art.
VUITENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
COCIDITO MADRILEÑO
L’ambient polític a Madrid segueix caldejat
Tan bonic que era el Madrid de “La verbena de la paloma” amb els seus “xulos” i “xulapas”, els serenos i els pretendents vells i creguts, la seva música serrana i els seus cors! Tan bonic que era aquell Madrid i ara venen els polítics i converteixen la revetlla en una fantasmada incantable, barroera, avinagrada, assilvestrada.
En una setmana a Madrid, Marlaska s’ha enfrontat amb la Guàrdia Civil mentre li dimiteix la seva mà dreta, surt a la llum fosca una pretesa fontaneria socialista, detenen a l’ex secretari del ministre Fernandez Diaz, el P.P. titlla de màfia al govern, Feijóo prepara el congrés de la seva coronació i l’Ayuso empatxada d’odi i frustració... Sereno!... Voooy.
Tant difícil és trobar casa teva, posar-te còmoda, escoltar música o encara que sigui a la parella i els fills, fer un sopar suau i anar a dormir després de resar un rosari familiar? És necessari cridar tota l’estona, agredir als que no pensen com tu, rumiar un insult nou cada dia?
Fa temps que no passo per Madrid. No m’hi deixen entrar. A l’arribar a Zaragoza la guàrdia pretoriana castellana (les rests de la policia patriòtica) em fot fora de l’AVE per parlar per telèfon en català.
Tant senyors que eren, tan “majos” que se’ls veia que només creuar-se amb tu ja et donaven un “abrazo”. El Madrid d’abans era Franco i el Reial Madrid, ara és una castanya. Dreta, extrema dreta, centre dreta, dreteta, populisme de dretes, capellans de dretes, periodistes de dretes, jutges manant a les dretes, i un gran conglomerat de gent que no vol ser de dretes però no sap què és. Un cocido, és Madrid però sense lligar, com la maionesa. Un plat de gustos divergents, picants, exagerats on tots volen sobresortir a costa dels altres fins a resultar una olla de grills i de mala educació.
Madrid, o el que és el mateix, la política nacional espanyola fa fàstic. Ja no saps en quina barana recolzar-te per no quedar “pringat”. Et fan dubtar de tot i de tots, ni un pam de net que diuen els catalans. I en aquests context la dreta va covant el seu cistell de serps.
NOVENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
MOLTA CABRA
Les cabres repoblen Jérica
Jérica, municipi de Castelló dos mil habitants mal comptats. Les autoritats queden desconcertades quan el padró municipal informa d’un considerable augment de població. Com s’ha produït aquesta pujada si la majoria d’habitants són jubilats no reproductors i pel poble no ha passat ni un turista en els darrers set anys?
Després de tres nous recomptes, un nen de l’escola pública va adonar-se que al poble hi havia moltes cabres. Van pel carrer, pels taulats, passegen per les afores i sense voler, els funcionaris del padró les havien apuntat com habitants. Una semblança la tenen.
Solucionat el misteri la normalitat ha tornat a Jérica però ara resulta que les cabres han presentat una llista de candidats per les properes eleccions municipals. Ja veurem com queda això.
UN SONAR DESAFINAT
Gairebé una trentena d’artistes anul·len la presència al Sonar
Festival sonat el Sonar. Milers d’habitants s’arrosseguen d’espai en espai per escoltar la música dels seus ídols. Tres dies després, acabat el festival, muntanyes de joventut jeuen per terra incapaços de despertar, de caminar, d’asserenar-se. Molt maco el festival. Un esclat d’alegria i llibertat.
Resulta però que la llibertat està vinculada a un fons d’inversió israelià que entre altres coses patrocina també assentaments jues a Palestina. Que bé que es diversifica el diner!
Ara una trentena d’artistes han renunciat a participar en el festival patrocinat en part pel fons KKR. I ara mateix el Sonar ha començat a comprometre’s amb el poble palestí. Condemnen el genocidi, permetran entrar banderes palestines al recinte, i portaran a Gaza els “bocates” que quedin després del festival. Que bé que menteix el diner.
EUSKADI CONTRA ESPANYA
La pilota basca encén Madrid
Pobres jugadors! A quatre bascos els ha tocat jugar el campionat de pilota basca. Dos defensant l’equip espanyol i els altres dos l’equip d’Euskadi. Fins aquí és esport i tot normal!
Llavors arriba la política. Guanya la selecció d’Euskadi i la premsa madrilenya proclama que Espanya s’ha trencat. No hi fa res que a molts països, com per exemple la UK, on les seleccions gal·lesa o escocesa juguen contra Anglaterra, França i molts altres països això sigui NORMAL.
Algun dia es civilitzaran? Realment cansen moltíssim. Amen!
EL MOSQUIT TIGRE ATACA BARCELONA
De moment no està controlat i pica
Barcelona comença a patir la calor i l’arribada dels mosquits. Un dels que interessa més és el tigre, portador de malalties tropicals i altres menys conegudes. L’ajuntament va instal·lant uns estranys artefactes que haurien de permetre identificar els tipus de mosquits només amb la captació del soroll que fan les seves ales.
Això és interessant, bonic i tecnològicament net. Després resulta que van ruixant els carrers amb desinfectant que mata tot bitxo viu. I això ja no ens sembla tan bé.
Cal ser conscients que els mosquits són molt més que una nosa que pica.
DESENA PÀGINA: EL CAT NEGRE
COCO
LA CARICATURISTA DENUNCIANT LA FAM I ELS BOMBARDEJOS A GAZA
AMENAÇADA DE MORT PER AQUESTA CARICATURA
VA ESTAR EN PERILL DE MORT A L’ATEMPTAT CONTRA CHARLIE HEBDO 
Download in PDF 
